Serà avui, Emma

 Emma, ninona.

  

D'avui no passa. Tenim a la teva marona i el teu naixement en bones mans, tot i que sembla que a tu et faci mandra, serà quan hagi de ser. Jo ho sé, però no deixo d'estar pendent de la meva nineta i filla gran preferida. Tinc dues filles preferides, la gran i la petita i ara tinc dos nets preferits el gran i la petita. 

 També tinc un gendre gran preferit, el teu pare. Tens un gran pare esperant-he, fent costat a la teva marona. Segur que li agafa la mà i li dóna seguretat i tendresa. Sou una gran família. 

L'Hèctor està amb els avis. Són els meus consogres grans preferits. 

Avui em venen al cap i al cor moltes coses. Els humans anem aprenent pas a pas, de tant en tant sembla que retrocedim, però és fer un pas enrere per agafar força per tirar endavant. 

Avui veurem la teva carona, els teus ditets, el primer somriure, com t'aferres a la vida i com t'abracen els pares. Jo ho veuré a través d'una foto o un vídeo, com tots els avis i àvies, tiets i tietes que tens perquè estem en temps de no poder venir a veure't i cridar ben fort: Ja la tenim aquí! 

Serà un crit d'alegria per les xarxes, com aquest post. Ara, amb tot el que estem vivint, el crit serà de benvinguda, d'amor i de vida! No deixarem de cridar, als 4 vents, que una valenta ha decidit perpetuar un crit de llibertat. 

T'estimo. T'estimem. 

Deixaràs petjada. 

 

Bruixes

 Coi de Bruixes

 

A més de “tietes” som “bruixes”.  O som “tietes” per què som “bruixes”?

No sé quan vam passar de “bruixes” a “tietes”. Segurament se’m va escapar aquest impàs. Com i quan creieu que es va produir el canvi? Ho pregunto perquè  m‘agradaria tenir el que ara en diuen “feedback”.

A les dones, per tradició, ens han encasquetat l’element emocional i sentimental enfront a l’element racional i científic. El racionalisme i la ciència era cosa d’homes i nosaltres ens veiem abocades en coses tan llunyanes per a ells com el sentiment o l’emoció. Per tradició, també, seguíem les ensenyances de les herbes i els seus guariments que es transmetien de mares a filles. “Bruixa”! I àpali! A la foguera!

Quan la dona exerceix l’element racional no pot oblidar, mai, el que l’ha dut fins aquí. L’emoció, el sentiment i l’amor. Els homes tenen sentiments i emocions? Oh, i tant! Però ancestralment els han ensenyat a amagar-ho. Els nens no ploren! Som fruit de la mateixa matèria. És més, som fruit de la mateixa essència.

A cada home que em diu: Endavant! Celebro una conquesta. No els hi dic així. És evident que encara ens queda camí a tots dos. A cada home que fa un pas endavant per a ser iguals, l’hi dono les gràcies. No ens en sortirem sense ells, això està clar. Cada petit pas endavant és cosa de totes i tots. Cada petit o gran pas endavant és una conquesta per a tots, nosaltres i ells.

No puc entendre la meva vida sense els homes i les dones de la meva vida. Alguns m’han fet mal, d’altres m’han valorat, d’altres m’han escoltat, d’altres m’han estimat, fins i tot m’han respectat!

La vida és això. Donar i rebre com a persones humanes. Amb els nostres aprenentatges, limitacions, traumes, vivències i ganes de viure lliures. Hi ha un proverbi hindú que resumeix de forma clara el valor de l’empatia: “Abans de jutjar algú, camina tres llunes amb les seves sabates”. Les sabates s’adapten als galindons, artrosi o artritis, i als ulls de poll de cada un i ningú els té al mateix lloc.

Com a dones ens reivindiquem en plenitud. Senzillament SOM.

Serem “Bruixes” en una època i serem “Tietes” en un altre... I què? Som dones lluitant per a que totes les persones siguem més humanes, independents i lliures. 

 

Potser només som llum en la foscor. 

Hola, gendre.

 A tu, gendre. GRÀCIES. 

PER MOLTS ANYS!    

T'he trucat per desitjar-te PER MOLTS ANYS. 

O estàs a la dutxa, o amb l'Hèctor i ben embolicat, o al mercat... si estàs corrent amb ma filla perquè aneu de part a veure si neix avui i et fa el millor regal d'aniversari.

Mai em trec del cap i espero recordar-ho per sempre, com ens vam conèixer. 

- Mare ens veiem demà per dinar?
+ Si, és clar. Com quedem?
- A la Barceloneta.
+ Perfecte!
- No vinc sola.
+ Bé. Fins demà.

¿?¿?¿?¿?¿?¿?¿?¿?¿?¿?¿?

WHAT?

Totes les alertes de mami activades!

D'alertes de mami n'hi ha per donar i per vendre. Les mamis tenim tantes alertes com sentiments i emocions existeixen i per cada una tenim una alerta, o dues... o tres! Com a mínim! Ja ni us dic les que hi ha per cada neurona i les seves connexions! Tot activat durant 24 hores. 

No era propi de la meva filla un anunci així. A la veu li vaig notar coses, com tota mami. Un deix d'intriga, un altre d'alegria, de sorpresa, un altre de t'agradarà, i mil altres coses més.

Si, sóc rara (el bloc es diu soc-rara) a nivell personal, i a nivell de mami en sóc força també. Les meves filles em retreuen coses i si no ho fessin els hi retrauria jo el no fer-ho. Hem rigut i plorat, ens hem divertit i per sobre de tot ens estimem. 

Arriba l'endemà i ens trobem. 

A casa som persones altes. Jo faig 1,75 i les meves filles 1,73, més o menys. El seu pare 1,90. Sempre he dit que m'agrada haver de posar-me de puntetes per fer una abraçada a un home (coses meves). O em busco un equip de bàsquet, o això no passa. 

I allà estaves tu, alt com un Sant Pau, prim, fornit, somrient, ulls vius, mirada clara, moreno de cabells, barba serrada, guapot, molt guapot. 

Ella amb la mirada sorneguera. Està malament que ho digui jo, però quin tros de dona. Ho vaig tenir clar. Està enamorada, molt enamorada. Està orgullosa d'estar-ne i és feliç. La vaig veure sencera, decidida, contenta, segura. És ell, em vaig dir!

- Mare, és l'Adri.
+ Hola, molt de gust. (respectuosa, prudent... ser rara té aquestes coses, intentes contenir-te, no donar la nota, dissimular que t'impacta).
* Hola, sogra! 

I m'agafa, i m'abraça (com ha de ser una abraçada), em fa dos petons. Jo de puntetes i el cap a mil milions de connexions neuronals, barrejades amb mil milions de batecs del cor i em deixo anar en aquella abraçada. És ell! 

* Hola, sogra! 

Mai de la vida m'havia vist com a sogra, això eren coses com molt passades de moda per a mi. De cop i volta tot va tenir un nou sentit. Era la sogra i mai havia sentit tanta tendresa en una paraula dita per un gendre, amb la mala connotació que té la paraula sogra, ell la va transformar en un segon. Em va fer sentir còmplice, senzillament còmplice del seu amor. Quin regal!

+ Hola, gendre! 

Ets de les millor persones que he conegut a la vida. Fas feliç la meva filla, ets extremadament tendre, sensible i intel·ligent. Ets la persona que fa que tregui el millor d'ella mateixa. Creixeu junts com a persones, parella i família. 

Li fots aquella canya que ella necessita (tu saps que, secretament, ric per sota el nas i faig veure que no me n'adono). Sempre amb respecte, amb amor. Perquè d'això, d'amor, en teniu per donar i per vendre. Aquests ingredients són bàsics, amor i respecte. Consolidat dia a dia. 

Ara estem aquí, tu i jo, en aquest post que vaig prometre que faria, d'un bloc que tot just s'inicia. 

És un post secret, entre tu i jo, per dir-te que t'estimo i que t'estimo, també, per com ets capaç d'estimar.

 

 

I espero

 T'espero, Emma

Ho intento, nineta, ho intento. Amb totes les meves forces.

Tu penses venir quan et vagi bé, quan estiguis preparada, quan sigui el teu moment i a la teva bola. Que sí, que ho entenem, però es fa llarg esperar.

Tenim ganes de veure la teva carona, els ditets i els peus per mossegar-te'ls. No te'n salvaràs. Veure el primer somriure, el primer badall. Com obres els ulls a la nova vida i has de saber diverses coses.

Ets una persona molt esperada, estimada i volguda. Els teus avis, padrins, pares, tiets i tietes i encara que sigui molt infant, el teu germà, t'esperem amb ganes. Jo com a iaiona (hem d'aconseguir que iaiona entri a la DIGEC) estic fent el que puc per no pressionar i dir-te: SURT D'UNA VEGADA!

Tranquil·la, tu al teu ritme, Emma!

Jo vaig esmaperduda. Se me'n va el cap a can pistraus, no estic centrada, oblido compromisos adquirits, no trec el menjar del congelador a temps, miro el calendari i em trobo dient: nena, podies haver nascut el dia 19. Al teu avi li hauria caigut la baba.

Però tu carinyet, al teu ritme! 

Ja tinc preparada la carpeta per a les teves fotos i vídeos de fa mesos, des de que vaig rebre la primera ecografia i les fotos de la panxeta de la mare. Dir-ne panxeta és un eufemisme, però vaja... 

Potser algun dia trobaràs aquest bloc i diràs: sí que era rara la iaiona! I et faràs un tip de riure.

De generació en generació anem fent passets endavant, jo els meus, els teus pares els seus, tu faràs els teus. El que importa és que siguis el més feliç possible fent el que sentis que has de fer. 

No et faci por venir a aquest mon de mones. A mi em van haver de fotre una patada al cul per venir i hi he trobat de tot, però per sobre de qualsevol cosa he valorat als que m'estimen. Tu ets estimada abans ni de saber com ets, així que, noia, tens molt de guanyat. 

Vens a un espai protegit. No he vist pares més compromesos ni amorosos. 

Jo faré el que pugui. Et cantaré cançons passades de moda, faré el ximple amb tu, et mossegaré el cul i et faré barrufes a la panxa. Faré de cavaller o de princesa, de menestral o bufó, o el que em passi pel cap per fer-te riure i jugar. Estaré amatent per a que siguis la més feliç. Ens mirarem als ulls i sense paraules sabràs que em tens amb tu. 

Tu al teu ritme, Emma. Tu al teu ritme. Però t'esperem amb el cor obert de bat a bat. 

I ara, iaiona rara, busca una foto... No pots fer un post sense una foto... 

 

Anar fent

 PER A SEGONS QUÈ NO SERVEIXO 

 

Fa molts anys, en un estudi professional, em van dir que jo, per sobre de tot, servia per a tenir cura dels altres. Que hauria sigut una bona metgessa o infermera. De fet, després de respondre a no sé quants milers de preguntes en tests ells van arribar a aquesta conclusió. Poc que és la meva. 

 

El dolor dels altres m'afecta massa. 

 

Per sort, o per desgràcia, només he vist 4 morts a la meva vida i no he sabut mai com respondre-hi. Per a cada un ha sigut una resposta diferent. 

 

L'abuelita.

Amb 8 o 9 anys va morir l'àvia. Era la "abuelita" (un dia us parlo d'aquesta extraordinària dona). Recordo veure-la inerta i amb els trets de la cara molt afilats. Els ulls enclotats, el nas i els llavis prims. Tota de negre. Em va impressionar tant que em vaig dir que no volia veure a cap altra persona morta. 

 

El pare.

El següent va ser el pare. Degut a la seva medicació amb cortisona estava inflat i amb una papada que déu n'hi do. El pare es va deixar morir, va decidir deixar de menjar per una caiguda que el va deixar fotut i va dir: Ja en tinc prou.

Va morir amb la boca oberta i abans que agafés el rigor mortis vam voler posar-li un  mocador que li tanqués la boca, lligat al cap. Tipus galteres. El mocador no servia de res, s'escorria papada amunt i de nou la boca oberta. Al tercer intent em va agafar un atac de riure. Era histèria pura i no podia parar. 

 

La mare. 

La mare va morir dormint. Bé, tenia l'oxigen baix en sang i s'hi va quedar. La que deia que amb ella no podia ni l'èter va decidir que no volia anar a cap hospital a que li donessin oxigen.
Nena, vindrà el metge i dirà que he d'anar a l'hospital i no hi vull anar a morir. 

Va morir amb el cap de costat i això va fer que el relax de la mort pronunciés un somriure dels llavis cap el costat dret de la seva cara. El rigor mortis tornava a fer de les seves.

Quan estava a l'urna transparent, aquella que posen per a poder dir l'última adéu (jo ni volia entrar a veure-la), la vaig veure pels dos costats. Per la dreta somreia i per l'esquerra era de mala hòstia. Vaig començar a dir que tothom la mirés per la dreta, on somreia. Ei... mireu-la per aquest costat!
Vaig haver de sortir de la sala del tanatori. 

Ma germana gran em va fotre l'esbroncada del dia per no haver-me adonat que 1 minut abans de morir la mare, el que jo havia sentit, eren les raneres de la mort. A mi em va semblar que respirava profundament.
Aquell dia vaig aprendre de raneres.

Ma germana gran.
Lo d'ella va ser cardat perquè va ser ràpid i precipitat.

Ma mare no va tenir el do de ser una mare amorosa. Vaig ser una sorpresa, així que, qui em va fer de mare va ser ma germana gran. Ni ella volia fer de mare ni jo de filla, així que tot això ens va portar a un desgavell de papers emocionals molt rars. Jo era com una filla adoptada, però era sa germana petita.
A ella la vaig voler veure a l'urna transparent i acomiadar-me. Feia anys que no ens parlàvem, però totes dues sabem que vam fer el que ens tocava en aquesta vida. No hi ha retrets.

Avui us parlo de mort i demà segur que us parlo de vida. Potser en la mort està la vida. 

Encara no n'he tret l'entrellat entre vida i mort.

O potser si, i entre la vida i la mort només hi ha el subtil tel dels somnis. Aquelles hores de la nit en que parles de nou amb tots ells i et diuen que tot està bé. 

 

Hi he de posar una foto... els meus post van amb foto... i porto 2 dies buscant-la.

Posaré una foto de vida... 

 

 SENSE CONTROL 

 

Em desperto. Escolto els ocells cantar. 

 

De sobte, m'han vingut les imatges del que he somniat aquesta nit. No ha estat una nit normal. Voltes i voltes pel llit amb somnis que semblen realitats. Realitats que semblen somnis. A voltes no els sé distingir fins que no obro els ulls (o així m'ho sembla) i descobreixo la tauleta de nit, la llum que entra pel finestral (dir-ne finestral és... com t'ho diria... una exageració). 

 

Somnio amb tu. Tantes cartes no enviades perquè no han estat escrites; tants  moments durs i tanta tendresa. 

 

Tu. 

 

Has deixat una petjada que quan la mar vulgui esborrar-la només podrà fer-la infinita. 

 

Tu.  

 

 

VIENA

 VIENA, MODEL DE LLOGUER SOCIAL

 

200.000 habitatges de lloguer social municipal.
+
240.000 habitatges de lloguer social amb ajudes municipals. 

+

200.000 habitatges de lloguer social municipal en construcció. 

 

En total 640.000 habitatges on el lloguer no està sotmès a l'especulació.

QUINES COSES PASSEN A EUROPA!

 

Hi ha guarderies, escoles i serveis als propis edificis.

Aquest bloc de la foto fa més d'1 kilòmetre de llarg.

En el seu moment va ser declarat el bloc de pisos de lloguer social municipal més llarg del món. Avui, 2020, encara ho és.

Després de la lWW i amb les mancances de la postguerra que hi havia aleshores, Viena va optar per un model d'habitatge social. Van posar-hi unes normes que fan que aproximadament el 70% dels habitants de Viena estiguin vivint de lloguer i la resta opti per la compra. 

Tot amb les seves condicions. 

Hi ha condicions per accedir a un habitatge de lloguer, com n'hi per accedir-hi a un de propietat. 

 

DEL LLOGUER D'HABITATGES

Tens uns ingressos!

Pots ser una família unipersonal, tenir fills, parella... Segons quin tipus de família siguis tens unes assignacions de metres per habitatge. Tants metres per persona adulta, tants per fill o filla (depenent de l'edat i les necessitats) i no són pocs metres. Hi ha un mínim per persona i no són pocs m2.

Una persona de 17 anys es pot independitzar i té dret d'accés a un habitatge social municipal. 

Existeix una oficina municipal on pots anar amb el teu contracte de lloguer i et diran si la propietat està sent abusiva o justa. Aquesta oficina regula el preu per m2.

 

Alt-Erlaa és un dels espais de lloguer social per a les rendes més baixes. Sembla que a menys renda més bonic l'edifici.

 

No tens ingressos! ?

La vida et pot portar a una separació o divorci i que de sobte et trobis al carrer. No pateixis, si a més ha coincidit amb que t'has quedat al carrer per partida doble, sense feina, pots acudir a l'Ajuntament. No et deixaran sol. 

Tota persona té dret a un mínim d'ingressos i a tenir un sostre.
Passes a una tutela inicial amb 860€ d'ingressos mensuals i a compartir un habitatge amb algú que ja ha passat per les teves circumstàncies.
Després tens accés a un habitatge per a tu sol amb un lloguer de 230€ si cobres l'ajut dels 860€.

No hi ha mendicitat a Viena.

Els vells dipòsits de gas del gasòmetre ha estat remodelats per habitatges

DE LA COMPRA D'HABITATGES. 

Si optes per l'adquisició d'un habitatge en propietat, no pateixis! NO dependràs dels bancs directament.

Existeixen una assessors (homologats pel municipi de Viena), independents dels bancs, que miraran els teus ingressos, que tinguis el 20% de capital (mínim) per accedir a la compra en propietat. Acreditaran quines són les millors opcions i més avantatjoses, quin banc t'ofereix les millors condicions de crèdit. 

SENSE DESNONAMENTS

T'has quedat sense feina, els teus ingressos s'han reduït, no pots fer front als teus compromisos per pagar el lloguer o el crèdit que t'han concedit? T'oferiran negociació i un nou pla econòmic per viure, amb assessors experimentats.

Aquest projecte de respecte i dignitat cap a les persones fa 100 anys que es va posar en marxa a Viena. I sí, se'n parla poc.

Les comparacions són odioses, així que només deixaré anar que a casa nostra ens omplim la boca de com hauria de ser, i, a qui encomanem l'administració dels nostres diners, senzillament no saben què fer-ne si no és posar-se'ls a la butxaca.

La possibilitat hi és i està demostrada. Només depèn de nosaltres que la vulguem exigir a qui ha d'administrar els nostres impostos, per a que s'utilitzin a favor de les persones i no a favor dels amiguismes, parentalismes,  cadiretes i paguetes.

21 mesos

 16 de gener del 2019 

 

He estat neguitosa tot lo dia. La meva filla va de part. Si us plau que tot vagi bé! No deixo de pensar-hi en tot lo dia, minut a  minut. Desitges amb totes les teves forces allò dels 5 minuts curtets! 

 

I no pregunto, ja sé que en quant neixi m'ho diran. Imagino que tota la família i amics els deuen anar preguntant. I el part s'allargassa i decideixo sortir de casa. 

 

És dia 16 i vull anar a reivindicar la injustícia d'una presó preventiva de persones, presos polítics, que haurien de ser lliures, així que me'n vaig a El Pati. L'ANC de Tàrrega - Tàrrega per la Independència, fa l'acte del 16 de cada mes. 

 

Estic nerviosa. Porto el mòbil a la mà per si hi ha notícies que no hem passin desapercebudes per no sentir els clics clics d'un missatge o el so de la trucada. 

De mentres vaig cridant "Llibertat preses polítiques" - "Independència" - "No és justícia és venjança"! I llegim el Manifest i cantem Els Segadors i a mig himne la trucada, la foto, les emocions desbordades, les llàgrimes als ulls, el cor a mil, m'agafa una calorada en ple mes de gener. 

 

Sóc àvia! Sóc la iaiona!  

Ha nascut! Ha nascut l'Hèctor! I miro la foto i estan guapíssims i ploro. 

 

Cada dia 16 tinc dues feines a fer. La primera recordar a la meva filla que no m'oblido que cada dia 16, ella va ser mare i jo iaiona. La segona que cada dia 16 recordem que uns homes bons són a la presó injustament. 

 

Imagino que davant tanta injustícia i ha motiu d'esperança i per a mi va ser dir-me que ja lluito per a dues generacions, les filles i el net. 

 

M'agrada posar fotos als meus tuits i als posts. Per discreció i per respectar els desitjos de la meva filla, no hi haurà cap foto aquí. Els avis i àvies, els iaions i les iaiones, padrins i padrines sabreu com em costa de no fer-ho. 

 

Avui el meu net fa 21 mesos i la meva filla torna a estar a punt de parir. Esperem una nena que ja està disposada a compartir la seva vida. 

 

Avui 16 d'octubre del 2020 torno a El Pati. Fa 3 anys de la vergonya d'empresonar a persones demòcrates. 

 

Torno a estar neguitosa. Torno a desitjar els 5 minuts curts. Ja no lluitaré per un net, ara lluitaré per dos! 

 

I tinc sort, molta sort! Iaiona, juguem? I jo faig el ximple. M'invento històries. Faig veure que vaig a cavall dient "cotocloc - cotocloc! com els Monty Python i l'Hèctor diu: MÉS! O diu: "un altre cop". I jo em desfaig per dins i em surt una força irreductible per donar-li una vida millor, un espai on pugui ser, on se senti lliure i segur, on pugui manifestar el que cregui oportú. 

 

No defalliré! Us ho prometo, Hèctor i Emma, que faré tot el que sigui al meu abast per donar-vos tot els que ens han negat de fa més de 300 anys. 

 

Avui no li he enviat cap wassap a la filla, avui toca dir-li: és dia 16 i l'Hèctor fa 21 mesos que ens dóna alegries i avui t'ho dic per aquí. Com homenatge a la gran mare que ets. 

Avui toca homenatge a la mare. Un dia parlaré del gendre, marit de la meva filla i pare d'aquestes criatures. La persona que en el moment de coneixem em va dir: Hola sogra! En aquell moment em va guanyar per sempre més. T'estimo!

Va... poso una foto meva... no me'n puc estar de posar fotos... 

 

#LLIBERTAT

 3 ANYS

 

 EN UNA DEMOCRÀCIA

SERIEU LLIURES 

 

 Primera entrada. Primer avís.

 

Si he de ser honesta amb aquest bloc, el primer que he de fer és dir-vos que jo no volia estar en aquesta dimensió 3D, dual, guerrera contra el feixisme ni llum entre la tenebra. 

Els primers anys de la meva vida van ser de molta felicitat i irresponsabilitat, inconscient del que m'esperava. 

Així que...  als meus 66 anys us proposo un camí de reconeixement i presa de consciència del que és una lluita, dels aprenentatges per la llibertat, de fer constantment un re-aprenentatge del que és el nostre camí. Ens porti on ens porti. 

Us parlaré de llibertat, de les meves filles, del que penso en un moment donat puntual, o d'experiències d'amor, de parella o espirituals, de la confiança i el respecte. 

Segurament us parlaré de política, de tendresa i d'amor. 

És fàcil que us parli d'emprenyades i cabrejos. Segur que sortirà alguna publicació en la que em sigui fàcil dir: PER AQUÍ NO! 

Sóc rara! Fa 30 anys les meves filles ja em van regalar un llibre que deia: La meva mare és rara. Era de quan les dones, als anys 80, intentàvem compaginar la feina amb la casa i la criança. 

Sóc força rara. Com tantes i tantes dones que són rares per voler fer les coses d'altra manera. 

Així que, Benvinguts i Benvingudes a les meves rareses.  

Intentaré no ser molt "Abueleta Cebolleta" amb les meves històries i aprenentatges, però sabeu? Els iaions i les iaiones només volem que sigueu sers en llibertat. 

El meu net (20 mesos) em diu: iaiona, juguem? Ja en tinc prou! 

A la resta us intentaré fotre canya amb les meves reflexions.