Anar fent

 PER A SEGONS QUÈ NO SERVEIXO 

 

Fa molts anys, en un estudi professional, em van dir que jo, per sobre de tot, servia per a tenir cura dels altres. Que hauria sigut una bona metgessa o infermera. De fet, després de respondre a no sé quants milers de preguntes en tests ells van arribar a aquesta conclusió. Poc que és la meva. 

 

El dolor dels altres m'afecta massa. 

 

Per sort, o per desgràcia, només he vist 4 morts a la meva vida i no he sabut mai com respondre-hi. Per a cada un ha sigut una resposta diferent. 

 

L'abuelita.

Amb 8 o 9 anys va morir l'àvia. Era la "abuelita" (un dia us parlo d'aquesta extraordinària dona). Recordo veure-la inerta i amb els trets de la cara molt afilats. Els ulls enclotats, el nas i els llavis prims. Tota de negre. Em va impressionar tant que em vaig dir que no volia veure a cap altra persona morta. 

 

El pare.

El següent va ser el pare. Degut a la seva medicació amb cortisona estava inflat i amb una papada que déu n'hi do. El pare es va deixar morir, va decidir deixar de menjar per una caiguda que el va deixar fotut i va dir: Ja en tinc prou.

Va morir amb la boca oberta i abans que agafés el rigor mortis vam voler posar-li un  mocador que li tanqués la boca, lligat al cap. Tipus galteres. El mocador no servia de res, s'escorria papada amunt i de nou la boca oberta. Al tercer intent em va agafar un atac de riure. Era histèria pura i no podia parar. 

 

La mare. 

La mare va morir dormint. Bé, tenia l'oxigen baix en sang i s'hi va quedar. La que deia que amb ella no podia ni l'èter va decidir que no volia anar a cap hospital a que li donessin oxigen.
Nena, vindrà el metge i dirà que he d'anar a l'hospital i no hi vull anar a morir. 

Va morir amb el cap de costat i això va fer que el relax de la mort pronunciés un somriure dels llavis cap el costat dret de la seva cara. El rigor mortis tornava a fer de les seves.

Quan estava a l'urna transparent, aquella que posen per a poder dir l'última adéu (jo ni volia entrar a veure-la), la vaig veure pels dos costats. Per la dreta somreia i per l'esquerra era de mala hòstia. Vaig començar a dir que tothom la mirés per la dreta, on somreia. Ei... mireu-la per aquest costat!
Vaig haver de sortir de la sala del tanatori. 

Ma germana gran em va fotre l'esbroncada del dia per no haver-me adonat que 1 minut abans de morir la mare, el que jo havia sentit, eren les raneres de la mort. A mi em va semblar que respirava profundament.
Aquell dia vaig aprendre de raneres.

Ma germana gran.
Lo d'ella va ser cardat perquè va ser ràpid i precipitat.

Ma mare no va tenir el do de ser una mare amorosa. Vaig ser una sorpresa, així que, qui em va fer de mare va ser ma germana gran. Ni ella volia fer de mare ni jo de filla, així que tot això ens va portar a un desgavell de papers emocionals molt rars. Jo era com una filla adoptada, però era sa germana petita.
A ella la vaig voler veure a l'urna transparent i acomiadar-me. Feia anys que no ens parlàvem, però totes dues sabem que vam fer el que ens tocava en aquesta vida. No hi ha retrets.

Avui us parlo de mort i demà segur que us parlo de vida. Potser en la mort està la vida. 

Encara no n'he tret l'entrellat entre vida i mort.

O potser si, i entre la vida i la mort només hi ha el subtil tel dels somnis. Aquelles hores de la nit en que parles de nou amb tots ells i et diuen que tot està bé. 

 

Hi he de posar una foto... els meus post van amb foto... i porto 2 dies buscant-la.

Posaré una foto de vida...