Dia dels Reis de l'Orient

 

Dia dels Reis d’Orient.

Deixar tres copetes de vi dolç amb galetes i una mica de pa sec amb aigua pels camells, la nit del dia 5.

En ser la tercera filla de casa em va tocar el Rei Baltasar. A  mi m’agradava en Baltasar, era diferent. El Melcior i en Gaspar tenien llargues melenes i barbes rinxolades i en Baltasar no duia barba. Sempre el vaig trobar proper, potser perquè un negre als anys 50, ni que fos embetumat, em semblava exòtic. A vegades he pensat que vaig començar a ser rara per això, per tenir un rei negre per la Nit de Reis.

L’emoció de viure la Nit de Reis, amb un rei negre, m’ha comportat memòries estranyes. Era el rei que menys nens tenia a la falda. En Melcior i en Gaspar tenien llargues cues de criatures i en Baltasar no tant. Em mirava els altres nens i pensava: Ha!  A mi em tocarà primer! Potser perquè en ser la tercera tot era per les altres dues. Les criatures som rares i mai saps què serà que t’imprimirà segell per a la resta de la teva vida.

El dia de Reis els pares no es llevaven del llit fins que tots no corríem a despertar-los. Els saltàvem a sobre, els fèiem pessigolles i era l’únic dia que podies fer-ho això. Mai s’entrava a la seva habitació si no era el Dia de Reis. Hi havia una norma: no es pot entrar a la habitació on han passat els reis fins que tots no estiguéssim desperts i vestits! En aquella casa amb 13 metres de passadís, l’habitació dels pares en una punta i la dels reixos a l’altra. Els pares feien el ronso, es feien els adormits, costava despertar-los i et deien: Ja t’has vestit? I jo els mirava: que han vingut els Reis! I veia el passadís, de 13 metres, les portes tancades, allà al fons, aquesta nit ha passat alguna cosa màgica! S’hauran begut el vi dolç? Els hauran agradat les galetes? Vam posar prou pa i aigua pels camells? Com arriben els camells al balcó?

Arribava el gran moment. Obrir les portes de la sala d’estar. Trobar a cada cadira el teu nom i els regals. No estaven embolicats amb paper de regal. Era un espai on no tenies prou ulls per veure tot el que hi havia. Mira! Uns mitjons! Un pijama! Una MOTXILLA! Com que no teníem mòbils per a fer-hi fotos són records fotografiats a la memòria.  Les cebes de caramel, les teies simulant un foc i a dins el carbó. Hummm... no tot ha sigut bo aquest any. Les monedes de xocolata. Remenant et trobes algun petit nino.

Aleshores, en mig de l’eufòria, ens deixaven agafar un dels regals i anàvem de casa en casa dels avis a veure què havien deixat els reixos per a nosaltres. El carrer era ple de criatures, amb els seus pares, portant un regal a les mans. Recordo  mirades còmplices entre els infants, sense dir-nos res. Mira!  Una nina. Un tren. Un abric. Els reixos també havien passat per casa els tiets, els avis, els iaios, la padrina. No t’ho podies creure que a tot arreu hi hagués un regal. Però com ho sabien que volia això? Sense adonar-te de les mirades còmplices dels adults.

Tinc un parell de records en especial. Imagino que són dels 2 últims anys. El primer record anar a casa els iaios, al carrer Sargelet. M’agradava aquella casa, teia un jardí. Em van portar una pilota de bàsquet! Taronja amb les ratlles negres, com les bones! El segon, l’any que em van portar una nina. Va ser a casa.

Jo no era de nines, a casa em deien “que era lo mejor a falta de un chico”. No només a casa ho deien. Amb set anys em van fer fora de l’escola de monges Les Paulines. Amb nou de l’escola falangista del carrer de Sant Pere més Alt. Amb deu els pares ja no sabien ben bé què fer amb mi. Era irreverent, posava la veritat per davant dels convencionalismes socials i els posava a tots en compromisos relacionals. És una salvatge! Deia el  meu tiet. Però com l’esteu educant? Deien parents acostumats a mentir.  La mare m’enviava mirades còmplices o llastimoses, que no ho sé ben bé, i el pare em fulminava amb la mirada.

Aquella  nina va ser la definitiva. Va ser la de l’últim any. Va ser la que em va fer veure què passava amb els Reis d’Orient. Amb les presses o no, no la van posar, se’n van descuidar. Vaig poder copsar mirades d’angoixa entre els adults. La mare va córrer per arranjar-ho. Va recórrer aquells 13 metres. Ai! Mira! Se l’han deixat a l’armari de la nostra habitació! A que és preciosa?! Guaita, si li prems la panxa mou els braços per abraçar-te!

Però la màgia torna cada any.

Ara, la màgia, torna pels nets. Aquesta nit el Reixos han passat per casa. Els vaig veure ahir per la nit en anar a tirar la brossa. Em vaig amagar silenciosament perquè mai els havia vist tant de prop. Els vaig poder fer la foto perquè estaven distrets fent la feina i els la vaig fer d’amagatotis.  Sssshhh... No digueu res...