La Piula

Una piula segons les descripcions és un petard.

Jo he conegut una Piula molt diferent. Era la gosseta d’un amic que ha arribat al límit de les seves forces i vivències després de 14 anys de compartir vida, casa, passejades i estima.

Tu, Piula, em vas posar el musell sobre el genoll el primer dia que vaig venir a casa teva. També em vas posar la pota dreta a sobre la cuixa, dient-me: ets benvinguda.  Et vaig acaronar el cap i el llom, fins que en vas tenir prou i vas tornar a jaure a prop nostre. Ens trobàvem a la Plaça Major i venies a dir eps, et reconec. T’acaronava i, tranquil·lament, feies el tomb cercant altres acaronaments i seguies a la teva.

Sé que avui el teu company està dolgut. Una cosa que ens dol als humans en l’estima a d’altres espècies, és que marxeu abans que nosaltres. D’alguna manera ho sabem, però mai estem preparats del tot per veure i viure que ja marxeu; com marxeu sense estridències, sense drames per part vostra.

Nosaltres tampoc en farem un drama, però farem costat a la persona que tant t’ha cuidat i estimat. Sabem que compartir és amor i tu l’has tingut i donat amb escreix.

Al cel dels gossos seràs un referent tan dolç com has sigut a la terra.

Avui parlo de tu, Piula, però un altre dia parlaré del teu company de vida perquè hi ha humans dels que també s’ha de parlar.

No entenc un post sense foto així que aquí teniu a la Piula a la tardor.

Una abraçada, noia.