iaiona a distància.

Com a mare he hagut de fer el que fem totes les mares, formar, educar, transmetre els meus principis, encarar les contradiccions d’on vens i on són les filles, acceptar els seus retrets, aprendre, veure que dius el mateix que no volies sentir de la teva mare o pare, estar en perenne contradicció i aprenentatge és ser mare. Ser mare és aprendre.

Ser iaiona, ara, em deixa molt corpresa, esmaperduda i força col·lapsada. He desitjat ser iaiona perquè volia mimar, consentir, dir que tot importa però que no importa res.

Tinc un net de 20 mesos que quan em veu diu: iaiona, juguem? Riem, fem el ximple i m’esplaio en fer el ximple. Vull i necessito fer el ximple amb ell. Torno a ser aquella nena que es veu capaç de conquerir reialmes amb espases, fer carreres de cotxes, descobrir com es van connectat neurones de coneixement, veure que em diu: un altre cop? Repetim la cançó, el joc o la meva ximpleria explicant un conte que ja no té res a veure amb  l’època d’ara. Que la teva filla et digui: ara no em frustraràs al nen dient-li que el gat es menja la rateta que escombrava l’escaleta. I continues aprenent. Sempre aprenent. Fas tots els papers de l’auca.

Fa 15 dies he tornat a ser iaiona. Aquesta vegada és molt diferent. Al net el vaig poder acompanyar a les seves primeres visites al pediatra, vaig atendre’l quan li van posar la seva primera vacuna perquè sa mare em va dir: no puc veure com el punxen. Jo em vaig empassar la bola de la gola i allà vaig ser. Em va doldre i em van venir llàgrimes als ulls, però vaig entendre molt bé a ma filla. A aquella coseta tant petitona li clavaven una agulla.

A ell el vaig poder abraçar i acaronar quan feia aquells 50 i escaig cm. i em tornava aquella tendresa de tenir un nadó entre els braços, aquell ennuec que t’empasses sentint que et desfàs per dins, que el cor se t’accelera i vols que els teus braços siguin aquells protectors per a que mai li passi res de dolent.

He tornat a ser iaiona. Aquesta vegada no he pogut anar a veure-la a la clínica quan va nàixer. Aquesta vegada hem hagut d’estructurar una visita a distància, amb mascareta, sense tocar-la. Ni a ella ni a ningú. Per no poder fer no he pogut ni abraçar ni petonejar al meu net, el seu germà. I estic segura que ell no entén res. Visita curta, a distància, sense tocar-nos, abraçar-nos ni petonejar-nos. No hem lluitat amb florets mentre li deia: En garde! Com els mosqueters. No he fet el ximple i ell ho nota, els adults ho podem comprendre i abstenir-nos, a contracor. Ell no, ell no entén res i a la seva manera protesta i es rebota.

Algú molt depenent l’ha deixat fora d’osques i la resta no ho podem compensar. No podem reconduir-ho amb abraçades i petonejades, ni amb jocs, cançons, ni amb gairebé res. Li ha agafat fred de peus i es rebel·la i protesta. Els seus pares hauran de fer un esforç extra perquè els avis no podem ajudar gaire en la distància que ens imposa la puta covid.

I com sempre em falta la foto. A veure què trobo.