UN DIA COMPLERT
Després d'un matí d'escrits, de dinar tard qualsevol cosa, estava disposada a veure una peli a la tele i deixar passar la tarda. Ni m'he mirat la cuina que la tinc enrevessada i per endreçar. M'he dit, em relaxo.
I no, no he pogut.
Es que la peli de la tele no m'agradava i he anat a ca l'instagram i al final he tancat la tele. Avui, com que ja no sé si es que llegeixen les meves emocions i estats sentimentals o què, a mes de seguir tot el que faig per l'ordinador i el telèfon, Instagram estava en pla ves al passat, noia. Cançons dels anys 60, fins i tot un twist!
Bé, després de gaudir de música dels meus anys molt joves, que sempre em deixa amb un interruptus (si la vols escoltar sencera ves a no sé on del meu perfil), he decidit anar a l'ordinador on estic ara.
He obert el Youtube per escoltar el Ne me quitte pas del Jaques Brel. Després dels anuncis (sempre espero amb delit el OMET) he pogut accedir-hi. L'he escoltat i sentit. M'encanta aquesta cançó i mentre estava gaudint de les últimes notes a les orelles i el meu petit cervellet, ha saltat el vídeo que tenen a continuació. No sé que els fa pensar que en vull veure cap altre a continuació.
El Jorn dels miserables de Lluís Llach.
Les mínimes sinapsis que tinc en el meu petit cervell han fet un salt en el temps. No! No em feu un salt en el temps després d'escoltar una de les cançons de la meva vida amb el que confesso que crec que ha estat una de les estafes més grans de la meva vida.
Això no!
I mentre estava entretinguda en això venia el següent vídeo: Cançó sense nom! He tancat Youtube i aquí em trobo reflexionant sobre sentiments, emocions i estafes.
Als meus 21 anys, després d'adquirir entrades pel concert que en Lluís Llach anava a fer al Palau d'Esports de Montjuïc de Barcelona que va es va celebrar el 15 al 17 de febrer de 1976, la meva germana gran va dir que hi volia anar, que si li cedia les entrades. Li vaig dir que ni parlar-ne, que estaria ple de grisos i que estava embarassada de 8 mesos passats (el nano va nàixer l'1 de març), que ni se li acudís anar a aquell concert. Era un perill! Ma mare va dir que l'acompanyava. Jo me les mirava a totes dues pensant que estaven delirant.
Jo hi anava amb un amic, company de feina. Bé, encara no sabia que era exactament en aquell moment. Li vaig explicar, ens vam posar a patir pel que podia passar i les vam acompanyar fins a l'entrada. Ens vam quedar a fora, vestits de fosc, amb nomes un macuto, fosc també. I anant donant voltes per fora del Palau d'Esports.
Arriben les furgos dels grisos, veiem com entren a dins del Palau. Nosaltres quiets però observant, neguitosos. Esperem a veure què passa.
No va passar res, només era una demostració de: aquí encara manem nosaltres! I que tinguéssim por, els de dins, els de fora i tothom. Res, van sortir, les vam acompanyar a casa i s'ha acabat. I així em vaig perdre el primer gran concert, el multitudinari de Lluís Llach.
El 1985 en Lluís Llach organitza un altre gran concert a l'Estadi del Barça, el 6 de juliol. Jo em moria per anar-hi. La meva vida havia canviat molt. Ja no anava vestida de negre, amb caputxa i amb el macuto, ara tenia dues filles. Ens havíem cregut lo de la transacció, havíem votat al 1982 i érem "lliures! Quina ironia!
El pare de les meves filles (que no era pas el meu marit, així de lliberal era jo), va dir que ni parlar-ne! No vaig anar al concert.
Així què, ni al 76, ni al 85. Dues de dues. Res de res.
Però el 2006 era lliure i com a bona nòmada que he sigut per una casa que em va enamorar vivia a Verges. (Coses de les ancestres això de ser nòmada). En Lluís Llach el 2007 va organitzar els seus concerts de comiat allà. He de reconèixer que, aleshores, massa sovint, anava a dinar al restaurant on hi ha el piano on va compondre tantes cançons. Jo pensava: has vingut a parar al poble d'on és en Lluís Llach! Però no anava més enllà, quan sortia del restaurant tocava el piano dissimuladament. Al cap d'un anys de viure allà vaig saber lo dels concerts de comiat.
Per fi! Aquest cop SI!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada