ENDREÇAR

 AVUI TOCAVA ENDREÇAR 

 

Faig dissabte en diumenge. Si, ja ho sé, la cosa d'endreçar m'agafa quan m'agafa i faig el que puc. 

He passat una setmana difícil. Dilluns passat em vaig fotre una patacada a casa. La sabatilla va anar més ràpida que el peu, em vaig desequilibrar i vaig caure enrere. Vaig estar dues o tres hores inconscient. M'ha fet mal, molt mal el sacre, el colze el tinc tot morat i amb una ferida i em vaig fotre un nyanyo al cap. Avui encara em fa mal tot. Tot a la banda dreta. 

Quan em vaig despertar, em vaig aixecar, bé arrossegar-me seria una millor descripció, com vaig poder i vaig anar al llit. Us heu arrossegat mai fins el llit? 

Feu-hi més vosaltres que jo, que no puc ni amb la meva ànima. Demanava. No em podia moure, tot em feia mal. 

Agafa el telèfon i truca a emergències. No tenia el telèfon a mà. Així que vaig decidir deixar passar les hores, a veure com anava tot. Ni per un moment vaig pensar que era el meu final. Així que paciència. Dorm, dorm. De dormir, res. 

Va ser una nit terrible. Dolors a per tot. El coll amb el dolor típic d'una fuetada. Necessites un collar perquè et colli fort. 

Anant passant les hores d'una nit molt llarga. 

Arriba la matinada. No em puc posar dreta per sortir del llit. No puc girar el cap. He d'anar a fer un pipi, he d'arribar al lavabo. Obro el llum i veig sang al llençol. Sang? I m'adono que això no ha sigut una nit maldestre amb un somni. Estic tocada. M'he fet mal de veritat. Per això quan em girava al llit no podia. 

L'endemà, quan intento sortir del llit tot em fa mal. Bé, noia, què et fa menys mal? I vaig sortint del llit agafada a tot el que m'envolta. El braç dret no em serveix per a res. La cama dreta no em serveix per a res. Porto un nyanyo considerable al cap. El coll em diu: rígid, no el moguis! 

A poc a poc, molt a poc a poc, arribo el bany.  Be, m'hi he pogut asseure i faig un pipi. Quant intento aixecar-me del WC el cos em diu que n'hi parlar-ne. Faig respiracions pensant on coi deu estar el telèfon i trucar a emergències. M'han de rescatar! 

No tinc el telèfon a mà així que m'he d'espavilar. Vinga! Va! Noia! Has de pensar com fer-ho! M'aixeco com puc del WC. Penso que si em deixo caure ja em trobaran. Torno al llit. Deixa passar les hores ja te'n sortiràs. Hores, hores al llit sense poder moure'm. Passen hores i ho torno a provar. No soc la més àgil, tinc 72 anys i no em cuido lo suficient. 

Agafant-me a les parets de casa arribo de nou al menjador. Aquí és on vaig caure. Em trobo el mòbil i les ulleres per terra. Tinc gana, porto 24 hores sense ingerir res. 

Veig el sofà i m'hi assec. Quin mal em fa el sacre! Bé, recullo les ulleres, ara m'hi veuré. També hi ha el telèfon a prop. L'agafo. Em plantejo trucar a emergències i dir-los: fa 24 hores vaig caure, he estat 2 o 3 hores inconscient i estic així, que si patatim, que si patatam... i no truco. Ni trucaré. 

He passat la setmana refent-me com he pogut. 

Avui m'he vist en cor de mig endreçar la cuina, a veure si em puc fer alguna cosa de dinar que no sigui manufacturat.