IGUALADA
Hi ha coses que ens queden arrepapades al cervell, o a l'ànima, a la gola, al cor, a les vísceres, a l'estomac... depèn d'on ens afecti. Hi ha coses que ens afecten des de la punta del cap fins a entremig de les cames, passant per tots els teus punts vitals, els destarota tots, sense discriminar.
No superaré l'escrit de Iu Forn a El Nacional perquè em va semblar que expressava tot el que voldria dir sobre el cas, però us explicaré com ho vaig viure a Tàrrega.
Convocats a les 8 del vespre a la Plaça Major, davant l'Ajuntament hi havia els regidors i regidores que conformen el govern municipal i associacions de dones. Es va llegir un manifest entre totes, perquè només el van llegir les dones i... es va produir el "moment". Hi ha moments a la vida que marquen, individualment i col·lectivament. Aquest va ser un moment col·lectiu i individual.
No estàs sola! No esteu soles! Acompanyat per la picada de mans dels assistents. No sembla que vulguem cridar. El crit es fa fonedís.
S'acaba la crida, la picada de mans, i es fa el silenci. Un silenci esgarrifós. Aquell silenci que ho diu tot! El silenci, perquè diguis el que diguis, sentis el que sentis, visquis el que visquis, no hi ha paraules per expressar l'esgarrifança. Una més. Una nena destrossada. Una vida trencada per sempre. Ella, els pares, la família, les amigues.
La Plaça Major queda en silenci.
Ningú alça la mirada. Veig alguns homes, companys, amics, amb la mirada baixa. Han parlat i llegit el manifest les dones.
Una regidora agafa el micro. La veig nerviosa. No sap ben ve què fer. Allà no es mou ningú i hi ha un silenci aclaparador.
Finalment convida als assistents a dir-hi la seva si s'escau i volen. Ningú fa un pas endavant. Aleshores dóna per acabada la concentració agraint l'assistència de tothom.
Ningú es mou de lloc.
Costa bellugar-se.
Costa tornar a parlar entre els companys i amics.
Estem com mig morts.
Estem en xoc.
A poc a poc tornem a dir-nos hola.
Es fan grups, comentant.
Les mares que tenim filles ens diem com hem intentat protegir-les d'aquesta bestiesa. Això toca a qui toca. Hem tingut sort que no ens ha tocat. Cares llargues, tristes, compungides, solidàries, avergonyides.
A mi, a toro passat, em va faltar que un home agafés el micro i cridés als 4 vents, que ressonés per la Plaça i per tots els carrers de Tàrrega: Què us passa, homens? Com ho podem canviar? Com podem ajudar? Què hem de fer per què no torni a passar?
Com eduquem als altres homens per a que això no sigui així?
Si, les dones podem mostrar sororitat, podem manifestar-nos i convocar-nos i convocar-vos, però m'hi falta alguna cosa. Hem falten homens volent canviar el seu llenguatge, criminalitzant la bestiesa.
Això no és només cosa de dones, de gènere o com es vulgui dir ara, això és cosa de tothom. Tu, amic, germà, company també hi has de fer alguna cosa.
Fa 55 anys, les meves germanes grans em van ensenyar a defensar-me, si em sentia agredida en un servei públic de transport a Barcelona.
Em van ensenyar a identificar un agressor i poder defensar a una altre noia. Me n'he fet un tip als busos i metro. Posar-me entre l'agressor i la noia, amb mirada desafiant cap a ell i amb l'agulla a les mans.
Podeu fer el mateix els homens? Començar a identificar els agressors i defensar la noia?
Mirar al vostre voltant i identificar una mirada d'angoixa d'una nena, una noia, una dona?? Aleshores, posar-vos entre la noia i l'agressor i fer-lo fora? I si no és agressor és igual! Ella se sentirà més segura!
Potser així anirem canviant la manera i no sentir-nos agredides pel fet de ser dones, noies, nenes.
