Hi ha dates que...

 LES DATES ES PODEN TRANSFORMAR 

 

 Els meus pares van tenir un negoci a Barcelona. No era gran cosa, 5 o 6 empleats i ells dos portant la paradeta. Era un taller metal·lúrgic on es feien tanques de moneders. Abans els moneders de les dones eren de pell i amb tanques metàl·liques, normalment de llautó banyat en or o plata. Els pares es feien un tip de pencar allà. 

Van començar a portar-lo quan el iaio es va posar malalt i ja no el podia dirigir. El pare i la mare van haver de deixar la seva vida de professors a Sitges i tornar a Barcelona per ajudar-lo. El iaio els hi va ensenyar el negoci i la iaia va facilitar que poguéssim viure al seu pis, que ells van deixar per anar a una torre al carrer Sargelet, a l'altra banda de la ciutat. 

El taller era cosa d'altres temps. Quan entraves, després de pujar tres esglaons molt alts des del carrer i obrir la porta, a mà dreta hi havia una maquinària que era com un tren de corretges que feien anar diverses rodes per a treballar el metall. La talladora, l'aplanadora, la plegadora, la foradadora, entraven planxes de llautó i en sortien trossos en forma de U que després s'havien de llimar, banyar, soldar i polir. A mà wa  esquerra el primer que hi havia era una escala per pujar a un altell. Al costat de l'escala, sota l'altell, hi havia els vestidors per canviar-se la roba de carrer per la de la feina. 

Més enllà dels vestidor i el tren, hi havia els mostradors de treball, a mà dreta teníem el dels homes amb tres llocs de treball amb els torns, les eines al davant, llimes, martells, tornavisos i una gran mostra, com en una ferreteria, de les que m'agraden tant.  Al mig, a l'esquerra hi havia una gran taula de treball. Després del mostrador amb els torns, a mà dreta, hi havia l'habitació de les polidores (abans era el "cuarto" de les polidores), on en José Moreno feia miracles. Sempre en sortia negre com el sutge per la pasta de polir i només li quedaven els ulls del color de la seva pell per les ulleres de protecció. Era un home gras i amable, tenia bonhomia. En sabia del seu ofici. Tenia unes mans grosses i els dits eren un eixam de pell endurida per les espurnes sortints dels seus polits al llautó. 

Sortint de l'habitació de la polidora, sempre amb la porta tancada, hi havia un altre taulell, sempre ple de trastos, coses de metall i eines, amb estanteries plenes de retallons de llautó i allà el germà del José Moreno, en Juan Moreno, tenia el seu reialme. Sempre a punt de trobar el que es podia necessitar per fer qualsevulla cosa que fes falta. Si creuaves un xic més enllà, continuant el camí hi havia un altre mostrador que per la seva banda dreta donava als banys de daurat i platejat. En Juan Moreno s'encarregava dels banys. Eren com dues piscines, una d'or i un altre de plata. Amb un ganxos s'anaven posant les peces a cada banyera. Allò era bastant tòxic i a mi no m'hi deixaven anar. En Juan Moreno també era soldador. Hi havia moltes coses a soldar a les motllures de les tanques de moneder. Quan deixaves aquella banda i tornaves al mig del taller, on hi havia la taula llarga de treball, ens trobaven a l'Anika. Darrera d'ella, del seu lloc de treball, hi havia una sortida a un petit pati on hi havia els lavabos i una pica on es rentava tothom abans de sortir del taller. Allà el meu pare em va fer un llit, vermell, estil nàutic. Una passada. 

L'Anika era mare soltera i tenia un caràcter que tots els homes del taller respectaven. No era fàcil de tractar però era una treballadora excel·lent. El pare li ensenyava com volia les coses i ella les aprenia sense parar. Sempre disposada a aprendre. Quan algun cop hi havia problemes i ella no entenia com havien de ser les coses, s'aixecava del seu lloc de treball i els etzibava: "aquí no hay más cojones que los mios"! Era genial! 

L'Anika també soldava amb el Juan Moreno. 

Si seguim pel camí arribem al despatx del pare. Anem cap a l'altra porta del taller. Aquí es dividia en dues parts. A la dreta el despatx del pare i compartit el que era l'exposició del que fèiem allà. El despatx era un cúmul de mobles fets per mon abuelito, son pare. La taula que ell ocupava, plena de calaixos secrets on jo investigava quan all no hi era. Allà vaig trobar coses que en llegir-les m'esborronaven. Les virtuts del cagar! Dom Jaume en conquistador! 

Cada tanca de moneder era diferent i depenent  de la comanda que hi havia és podia fer de manera més seriada o no. Seriada manualment, és clar. Eren obres d'art. 

El pare va haver de batallar a la guerra fratricida de l'Africà i el seu Cop d'Estat iniciat el 18 de juliol de 1936. Avui és 18 de juliol del 2026, 90 anys després d'aquella infàmia! 

Però hi ha moltes maneres de matar puces. El pare i la mare en van idear una, les vacances del taller.  

El taller tancava del 18 de juliol (el primer dia de vacances), fins al 18 d'agost. Així que el record que es tenia d'aquell infame 18 de juliol del 1936, per a la gent del taller, era el començament de vacances de la feina. 

Recordo aquell taller. Fa 55  anys que no hi treballo i és com si fos ara. El 18 de juliol començo vacances.