Al meu replà

 Ja em queda poc 

Al replà de casa ja només quedem 2 o 3 veïns. 

Quan surto a la nit al balcó ja és tot fosc a l'interior del bloc. No hi ha llums sortint de les finestres, no hi ha música, no se senten les TV. No sento les baralles diàries dels veïns, aquells dels que tant m'he queixat. No puc escoltar la rialla dels nens que cada dia estaven jugant, cridant i rient per desesper de la mare i les tietes que els cuidaven. Fins i tot ha marxat en Pere, si, aquell que ens deia que tenia contracte per a 10 anys i que mai ens va ensenyar el putu contracte.

Cada dia surto al balcó esperant la pluja que no arriba, que deixa de banda el forat de la gana. I em sembla que no és ni pluja d'aigua el que desitjo i espero veure caure. 

Els pobres que no ho semblem, perquè no pidolem pel carrer, tenim sed. No és una sed d'aigua, és una sed que portem centenars d'anys pidolant. És una sed que mai tindrem apaivagada. 

I al balcó, que he volgut omplir de plantes i flors, només hi queda viva l'àloe vera, tota la resta ha mort. La punyetera àloe ha viscut i crescut en esplendor a pesar de la sequera i quan menys la rego més creix, la punyetera! Me la quedo mirant mentre veig el llorer ple de pugó, moribund, l'hibisc violeta mort del tot i em miro l'àloe. Em fa pensar com resistir jo també.