Crisis What Crisis?

 

Crisis What Crisis?

Tinc una amiga, molt estimada, 15 anys més jove que jo. La conec des del dia que va néixer. Parlem i està enfonsada, li dic que és una crisi, que a totes ens passa, que ho superarà. Ella diu que tota la seva vida és una crisi i que ja n’està tipa. Que no ha fet res positiu, que res té sentit, que no sap fer res ben fet, que es mira al mirall i veu una desconeguda, que no se’n surt amb les filles, que passen d’ella i no se sent gens valorada ni acompanyada. Està fatal! Aquest vespre està molt en crisi.

Si la veiéssiu amb els meus ulls. Si ella es pogués veure amb els meus ulls!

És una gran persona que  no s’ha acomodat als convencionalismes. Té un sensibilitat tan rica, tan plena, és tan humana. La vida, el caràcter, les circumstàncies, la família i la seva manera de sentir l’han fet introvertida i insegura, alhora, també, lluitadora i guerrera. La conec força bé perquè hem recorda molt a mi i és una gran buscadora. Sempre cerca com ser millor persona, més autoconeixedora d’ella mateixa i juntes ens hem ficat en més d’un embolic. Busquem, cerquem, volem saber-ne més de nosaltres com a persones. Sempre mirant de transcendir el que ens han intentat inculcar, sempre mirant de transmetre el que hem aprés. Sempre ens hem entès bé i hem sigut còmplices en molts moments de la nostra vida, en 50 anys de vida compartida, sempre hem respectat que cada una tenia la seva pròpia vida, evolució, compromisos, vivències i fórmules per sortir-nos-en de tanta crisi.

Em diu: no sóc res a la vida, no he fet res de profit, la meva vida no ha valgut per a res! I plora, amb un plor punyent i desconsolat. Estic en un atzucac, em diu, no sé què fer amb la resta de la meva vida, no serveixo per a res! A l’altra banda del telèfon somric, he de reprimir una  mitja rialla. La veig com és i entenc el seu patiment. 15 anys de més no són res, però tinc alguna batalleta més que ella. Com jo, no se sent d’aquest món tot i que hi hem de batallar cada dia.

He de fer memòria per a poder-li detallar tot el que ha aconseguit a la vida, tant a nivell personal, com familiar i comunitari. A la seva manera i amb els seus criteris, fent coses per al seu creixement personal, ha fet molt per a moltes persones.

Aquesta dona, que no coneixeu de res, és valenta, lluitadora, tímida, li costa relacionar-se amb les persones, té una sensibilitat extrema, és creativa i ho expressa escrivint i últimament pintant. Té un alter ego al que no li dóna prou ales. Cuereta. Aquesta dona que diu que no ha fet res a la seva vida i que no ha valgut per a res, ha tocat ànimes amb els seus escrits i ara les està tocant amb les seves pintures. No li demaneu que ho expressi en paraules de viva veu, no té prou paraules per expressar el que sent, no existeixen aquestes paraules. Un t’estimo, un vers, una pinzellada d’ella abraça l’Univers, el Tot!

Em temo que serà una d’aquelles dones que quan falti i es trobin els seus escrits, les seves pintures, els seus pensaments en uns versos, els seus sentiments en una frase, direm: Com no la vam conèixer abans?

Li tinc un amor i reconeixement profund i especial. A vegades ens hem dit allò de: tu i jo vam fer un pacte de compromís en aquesta vida per a donar-nos suport en els moments difícils.

Tu, estimada, ets una gran persona, PERSONA en majúscules. Em dol que en dubtis perquè jo crec profundament en tu. Tens en les teves paraules, el teu cos de yogui i els teus pinzells el que has de dir al món per a fer-lo millor, més lliure, sensible, confortable, humà, amorós i espiritual.

El món, estimada, tal i com està estructurat, posa cada dia reptes a les persones que creiem que hauria de ser d’un altra manera perquè ens enyorem de com sabem que hauria de ser. Tu, que no has deixat d’enyorar-lo i estimar-lo, saps com transmetre amb els teus escrits i les teves pintures com ha de ser.

Tu, artista, la que fa art amb les paraules i els pinzells, ens aportes la saviesa i la tendresa que ens cal per a saber distingir la llum entre tanta foscor. Ens aportes l’amor que ens cal a tots els que podem gaudir de la teva bellesa entre les paraules i el llenç.

Tu, amiga, neboda, estimada, ets llum! LLUM!

En vols saber una mica més d'ella?

http://ciliayoga.cat/ 

http://ciliayoga.cat/sobre-mi/

Dia dels Reis de l'Orient

 

Dia dels Reis d’Orient.

Deixar tres copetes de vi dolç amb galetes i una mica de pa sec amb aigua pels camells, la nit del dia 5.

En ser la tercera filla de casa em va tocar el Rei Baltasar. A  mi m’agradava en Baltasar, era diferent. El Melcior i en Gaspar tenien llargues melenes i barbes rinxolades i en Baltasar no duia barba. Sempre el vaig trobar proper, potser perquè un negre als anys 50, ni que fos embetumat, em semblava exòtic. A vegades he pensat que vaig començar a ser rara per això, per tenir un rei negre per la Nit de Reis.

L’emoció de viure la Nit de Reis, amb un rei negre, m’ha comportat memòries estranyes. Era el rei que menys nens tenia a la falda. En Melcior i en Gaspar tenien llargues cues de criatures i en Baltasar no tant. Em mirava els altres nens i pensava: Ha!  A mi em tocarà primer! Potser perquè en ser la tercera tot era per les altres dues. Les criatures som rares i mai saps què serà que t’imprimirà segell per a la resta de la teva vida.

El dia de Reis els pares no es llevaven del llit fins que tots no corríem a despertar-los. Els saltàvem a sobre, els fèiem pessigolles i era l’únic dia que podies fer-ho això. Mai s’entrava a la seva habitació si no era el Dia de Reis. Hi havia una norma: no es pot entrar a la habitació on han passat els reis fins que tots no estiguéssim desperts i vestits! En aquella casa amb 13 metres de passadís, l’habitació dels pares en una punta i la dels reixos a l’altra. Els pares feien el ronso, es feien els adormits, costava despertar-los i et deien: Ja t’has vestit? I jo els mirava: que han vingut els Reis! I veia el passadís, de 13 metres, les portes tancades, allà al fons, aquesta nit ha passat alguna cosa màgica! S’hauran begut el vi dolç? Els hauran agradat les galetes? Vam posar prou pa i aigua pels camells? Com arriben els camells al balcó?

Arribava el gran moment. Obrir les portes de la sala d’estar. Trobar a cada cadira el teu nom i els regals. No estaven embolicats amb paper de regal. Era un espai on no tenies prou ulls per veure tot el que hi havia. Mira! Uns mitjons! Un pijama! Una MOTXILLA! Com que no teníem mòbils per a fer-hi fotos són records fotografiats a la memòria.  Les cebes de caramel, les teies simulant un foc i a dins el carbó. Hummm... no tot ha sigut bo aquest any. Les monedes de xocolata. Remenant et trobes algun petit nino.

Aleshores, en mig de l’eufòria, ens deixaven agafar un dels regals i anàvem de casa en casa dels avis a veure què havien deixat els reixos per a nosaltres. El carrer era ple de criatures, amb els seus pares, portant un regal a les mans. Recordo  mirades còmplices entre els infants, sense dir-nos res. Mira!  Una nina. Un tren. Un abric. Els reixos també havien passat per casa els tiets, els avis, els iaios, la padrina. No t’ho podies creure que a tot arreu hi hagués un regal. Però com ho sabien que volia això? Sense adonar-te de les mirades còmplices dels adults.

Tinc un parell de records en especial. Imagino que són dels 2 últims anys. El primer record anar a casa els iaios, al carrer Sargelet. M’agradava aquella casa, teia un jardí. Em van portar una pilota de bàsquet! Taronja amb les ratlles negres, com les bones! El segon, l’any que em van portar una nina. Va ser a casa.

Jo no era de nines, a casa em deien “que era lo mejor a falta de un chico”. No només a casa ho deien. Amb set anys em van fer fora de l’escola de monges Les Paulines. Amb nou de l’escola falangista del carrer de Sant Pere més Alt. Amb deu els pares ja no sabien ben bé què fer amb mi. Era irreverent, posava la veritat per davant dels convencionalismes socials i els posava a tots en compromisos relacionals. És una salvatge! Deia el  meu tiet. Però com l’esteu educant? Deien parents acostumats a mentir.  La mare m’enviava mirades còmplices o llastimoses, que no ho sé ben bé, i el pare em fulminava amb la mirada.

Aquella  nina va ser la definitiva. Va ser la de l’últim any. Va ser la que em va fer veure què passava amb els Reis d’Orient. Amb les presses o no, no la van posar, se’n van descuidar. Vaig poder copsar mirades d’angoixa entre els adults. La mare va córrer per arranjar-ho. Va recórrer aquells 13 metres. Ai! Mira! Se l’han deixat a l’armari de la nostra habitació! A que és preciosa?! Guaita, si li prems la panxa mou els braços per abraçar-te!

Però la màgia torna cada any.

Ara, la màgia, torna pels nets. Aquesta nit el Reixos han passat per casa. Els vaig veure ahir per la nit en anar a tirar la brossa. Em vaig amagar silenciosament perquè mai els havia vist tant de prop. Els vaig poder fer la foto perquè estaven distrets fent la feina i els la vaig fer d’amagatotis.  Sssshhh... No digueu res...