Quan sé qui sóc.
Hi ha moments en que una paraula em pot desbordar. Una paraula, una sola, em treu fantasmes del passat, emocions reconduïdes, pensaments reciclats, actituds que evolucionen i no hi puc fer res en aquell moment. De cop, una sola paraula em retorna al fons i les formes, em torna a oprimir. Una paraula em fa tornar a aquella nena desvalguda, a aquella noia insegura, acomplexada per ser massa alta, preguntaire, qüestionadora, maldestre, per no entendre que aquest món és com és.
Una paraula que em pot fer sentir així és una paraula no digerida, no superada, no assumida. Aleshores m’enfonso en una mena de dol i penso: bé, paeix, entra dins teu, frena, recicla de nou. Tira enrere per agafar embranzida i torna a caminar. Una paraula que defineix el poc sentit de la vida si et retorna al que ja s’hauria d’haver superat.
N’han parlat grans filòsofs i estadistes, figures rellevants, persones molt més sàvies i coneixedores del tema que jo. Estudiosos i també manipuladors.
Han passat 50 anys des del meu primer crit. Recordo aquell crit esgarrifós a 16 anys, de mitja por, em trencava per dintre (si el pare se n’assabenta, em mata), i jo cridava molt fort.
Recordo vestir de fosc, calçat per a poder córrer, sarró creuat per a no perdre’l, encongida perquè era més alta que els nois i no volia destacar. Córrer molt. Cridar fort. A partir del primer crit poder cridar molt més fort i més sovint. Cridar amb por, però sense defallir en el crit, les paraules sortien a crits: Llibertat! Amnistia! Estatut d’autonomia! Cada cop més fort, cada cop més esgarrifós, cada vegada més alt i més clar. Amb por a la poli, al meu pare, i no podia frenar el crit.
LLIBERAT – AMNISTIA – ESTATUT D’AUTONOMIA!
Ara, 50 anys després, em diuen que torni a demanar Amnistia! Amb la llibertat perduda i venent-se l’Estatut al pitjor postor. Què m’esteu demanant 50 anys després?
QUÈ COLLONS EM DEMANEU DESPRÉS DE 50 ANYS?
Si la meva vida només ha servit per a fer una regressió a 50 anys enrere i tornar a demanar amnistia, segurament, no he entès res d’una vida per a assolir el que ens pertoca, 300 o 50 anys després.
INDEPENDÈNCIA és la única paraula que em mou avui.
Faré i recorreré els camins que m’hi portin. Tota la resta és fum! Tota la resta SOU venedors de fum.
Han passat 50 anys per tornar a demanar amnistia? No m’hi veig. No hi seré. No m’hi compteu.
Per a mi només compta una paraula. I N D E P E N D È N C I A !
I tal vegada R E S I S T È N C I A.
